De com les garrigues es van convertir en unes piles alcalines…

(Article de la Laia que sortirà properament a la revista 'Paratges' d'Ipcena)

[El mapa i la llegenda del mapa són autoria d'IPCENA, a qui agraïm les facilitats per publicar-lo]

No és un conte de Nadal, sinó una història que malauradament es convertirà en realitat. Les energies renovables sembla que “renovaran” el paisatge de les Garrigues en breu:

El desplegament indiscriminat de centrals eòliques a l’àrea de les Garrigues i el Segrià Sud és un fet, doncs la major part de centrals tenen el vist i plau dels Departaments d’Economia i Finances i Urbanisme. Els parcs eòlics de Sant Antoni, Auliver, Monclues i Les Rotes, que en un inici es van bloquejar per ser projectes obsolets, s’han reordenat i han reduït el seu nombre d’aerogeneradors augmentant-ne la potència, aconseguint així el vist i plau d’urbanisme. Tal i com mostra la figura, la “sembra” de parcs eòlics als termes municipals de la Granadella (i voltants) i Almatret és contundent: més de 150 aerogeneradors que produiran gairebé 400MW de potència (equivalent a un grup de Cicle Combinat dels que actualment funcionen al Besòs).

IPCENA ha al·legat que les avaluacions d’impacte ambiental d’aquestes centrals s’han fet per separat, sense avaluar l’impacte global de la macrocentral que conformen, fet que és doblement reprovable tenint en compte que els parcs eòlics Montclues, Solans, Auliver, Sant Antoni i Les Rotes estan promoguts per la mateixa empresa, Tarraco Eolica S.A.. Aquest fraccionament d’un projecte de les mateixes característiques ubicat en el mateix espai desobeeix la llei 6/2001, que nota que el fraccionament de projectes de les mateixes característiques ubicats en un mateix espai físic no exclou d’acumular les magnituds dels projectes per separat a l’hora d’avaluar el seu impacte ambiental. Aquests projectes tampoc contemplaven l’impacte de les línies elèctriques d’alta tensió necessàries per evacuar l’electricitat que es generi. IPCENA ha al·legat tant la línia d’evacuació dels parcs d’Almatret com la de les Garrigues, sobretot en el sentit que cap dels dos projectes ha avaluat de manera objectiva el soterrament d’aquestes línies. Aquesta operació suposa un cost econòmic molt major, i és el motiu principal que fa que s’obviï aquesta opció. Reaprofitant el màxim de camins existents és una opció amb un impacte reversible a mig termini, mentre que una línia elèctrica aèria és un impacte permanent en el territori, amb el conseqüent perill d’electrocució, incendis, i els tallafocs permanents associats que necessita.

La cirereta del pastís és la macrocentral solar que promou l’INCASOL entre els termes municipals de Llardecans i la Granadella, d’unes 160ha de terreny i d’una potència total de 20MWp, que serà dels més grans del país instal·lats sobre el terreny i amb connexió directa a xarxa. Sobre la justificació del projecte, l’avanç del pla cita que l’energia solar “porta potencialment a l’extrem la proximitat entre la producció i el consum, “ termes que aquí considerem demagògics perquè en cap cas s’ha vetllat per l’autoconsum, l’autogestió i l’autoabastiment regional a l’hora de promoure aquesta central solar, com no s’ha fet en cap cas en el desplegament de les “energies renovables” en règim de producció especial a la zona de les Garrigues. També s’autoconsidera com una “implantació estratègica”, que pot “generar un nou paisatge de qualitat”. Des de quan un paisatge neoindustrial es considera un paisatge de qualitat? Des de quan aquest projecte s’està ubicant en “terrenys que, per les seves singulars condicions de degradació, puguin admetre aquest tipus d’instal·lacions i comportin una millora del paisatge preexistent”, tal i com suggeria el projecte de Decret de Regulació de l’energia Solar encara no aprovat?

Segons la LLEI 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, “S’entén per paisatge, als efectes d’aquesta llei, qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat la percep, el caràcter de la qual resulta de l’acció de factors naturals o humans i de llurs interrelacions.” El paisatge agroforestal de les garrigues és un viu exemple d’aquesta definició, malgrat que a costa de la intervenció del Segarra-Garrigues i el desplegament massiu de la producció d’energia elèctrica en règim especial canviarà i es perdrà radicalment. Mirant al mapa qui gosa contradir que les Garrigues s’estan convertint en un polígon industrial? Tal i com em recordava fa poc una bona amiga, “els pobres venen barat”. Potser és que no s’ha sabut valorar prou la immensa riquesa del llegat històric, social, cultural i ambiental de les Garrigues.